14 de marzo de 2009

QUAN EL PROTAGONISTA ÉS EL GUIONISTA


Tebeonautas, aquí tenéis otro artículo hablando sobre nuestras obras, Jazz Maynard 3 y La conjetura de Poincaré. En este caso es el amigo Jordi Ojeda el culpable de sacarnos los colores, un tipo entrañable del que os he hablado en más de una ocasión. El texto fue publicado en el Diari d´Andorra, en una fecha tan histórica como lo es el 23 F. Aviso de que está en catalán, Tebeonautas y se trata del texto original del autor, con el título que no logró imponer (el que encabeza este post) y la última frase, que se quedó fuera en la edición final.

El passat dijous 5 de febrer l’editorial Diàbolo presentava a la vegada a Barcelona dues novel·les gràfiques amb un nexe d’unió: el guionista. No és habitual donar el protagonisme de la notícia a l’escriptor, així que no hem volgut deixar perdre aquesta oportunitat de retre-li el nostre modest homenatge al barceloní Raule (1971), l’autor del que han sortit les dues obres que destaquem: La conjetura de Poincaré i el tercer volum de la trilogia de Jazz Maynard.

De característiques molt diferents, la coincidència de la publicació conjunta fa que es destaqui encara més la importància del paper del guionista, en els dos casos amb una perfecta definició dels personatges i un ritme trepidant per atraure l’atenció del lector. Treball d’ofici, trames ben explicades i informació ben dosificada, les històries traspuen el plaer per l’escriptura i la narració d’històries.
En el cas de La conjetura de Poincaré, el guionista fa una construcció de diferents històries en una, idees i homenatges varis que s’engranen de forma magistral, en part també pel seu company de viatge, el dibuixant Josep Mª Saurí, autor que vam poder veure a la darrera edició de la Massana-Còmic amb motiu de la reedició de l’Odisea (no es perdin la reedició de les seves obres que està fent Norma Editorial).

La Conjetura és una història autoconclusiva que esdevé en un far aïllat enfront de la costa al mar, enmig d’una tormenta, ple de coves on s’amaguen misteris que els protagonistes tractaran d’esbrinar. L’aposta de Saurí per un estil experimental, evocant els còmics de terror clàssics dels anys setanta (i del que també va ser partícep amb vàries obres) i a la vegada arriscant amb una traça ràpida i serena, quasi tacant la pàgina, que li permet imprimir molta força a la història, convertint la novel·la gràfica en pràcticament un story-board d’una pel·lícula.

El resultat és una veritable construcció d’ambients, jugant amb la il·luminació tènue dels escenaris, i amb el contrast d’estil quan es tracta d’un flashback, d’una història fantàstica del passat o de les vinyetes dedicades al western, aquest últim en realitat com el trasllat a la vinyeta de la lectura d’un llibre que està fent un dels protagonistes.

Aquesta part és un homenatge de Raule al seu avi, en Manuel Arsís, escriptor de novel·les de l’oest de fa vàries dècades (signava com a M. de Silva), i que constitueix un més dels autors oblidats d’una època complicada per la cultura al país i que de forma modesta feien una important contribució a l’imaginari popular.

L’altre homenatge de l’obra és el del gos Byron, company inseparable del torrer del far, i que va ser en la realitat de Saurí, un record entranyable a l’amic perdut per una fatal malaltia.

Raule i Saurí, expertesa i empenta a parts iguals, tot un plaer per la lectura.
L’altra publicació destacada és el tercer volum de la trilogia Jazz Maynard que porta per títol “Contra viento y marea”. Editat al mercat francès per Dargaud, qui són els originaris impulsors del projecte, han apostat directament amb 18.000 exemplars de la primera edició, coincidint amb la 3ª del primer volum i la 2ª del segon, uns números que reflexen la bona acollida de la trilogia i dels autors al mercat francòfon.

Raule tanca les diferents trames obertes en els capítols anteriors, sense defraudar les expectatives generades als dos primers volums, imprimint un ritme espectacular i violent.

En aquest cas el dibuixant Roger Ibáñez (1977), probablement un dels millors dibuixants en l’actualitat, com així ho proven els diferents premis guanyats, inigualable en les vinyetes d’acció (tampoc es perdin les seves portades), que es permet experimentar per evolucionar, cap una construcció de la vinyeta amb més textures i matisos, més expressiva i dinàmica. Aquesta fusió virtuosa de dibuixant i guionista (no se sap ja què aporta cadascú) aconsegueix un resultat de gran qualitat, producte de la complicitat i de la confiança que els hi dona l’acollida dels primers volums.

Raule i Roger, o de com la ciutat de Barcelona es pot convertir en una ciutat plena de polítics corruptes, traficants internacionals, ninges assassins i tràfic de noies. O de com el Raval pot esdevenir en un escenari diferent al que estem habituats per aquests tipus d’històries. Normalització de veritat, mossos d’esquadra enlloc de CSI.
Actualment estan acabant el quart volum del personatge de Jazz Maynard, aquest cop una història autoconclusiva i a la vegada embrió del que serà la següent trilogia de la sèrie. Una oportunitat per treure el màxim potencial als personatges presentats als primers volums i dels que encara queden moltes coses per explicar. Els originals de la trilogia i el treball del guionista el podrem gaudir a la propera edició del saló La Massana Còmic, ja que tant en Raule com en Roger són dos dels artistes convidats.
La versió castellana (per a quan en català?) de l’editorial Diábolo, amb Lorenzo Pascual i Pilar Lumbreras al capdavant, és una mostra més de que continuen apostant per autors autòctons amb obres de gran qualitat i primorosament editades, i nosaltres que sempre els hi agrairem.


Jordi Ojeda